«Són els núvols que belluguen»
Amb aquest text he guanyat el premi literari organitzat per ariadnapsicologia.com i el seu gabinet.
Gràcies de SER com sou.
La temàtica, les metàfores.
Fa content sobretot si us pot ajudar.
Abraçades i feliç represa,
Raül
«Són els núvols que belluguen. Reposo el cap damunt la prada del cim on ningú em pot descobrir. Tan sols els ocells i algunes papallones badant cercles. Tot el meu cos respira l’aire net de la serralada, i els núvols, tenyits d’un fosc miratge, juguen a crear i recrear les mil i una formes desplegades al meu imaginari. Puc veure dracs, carruatges, senyals de fum, bicicletes, barrets, onades.. i tot allò que veig poc dura, perquè cada cosa té la mida d’un precís instant. Els meus pensaments, com els núvols que belluguen, no són cuinats a foc lent, més aviat són i deixen de ser a la velocitat de les mateixes ràfegues que emplenen el cel de dansa.
Són els núvols que belluguen, mentre els meus pensaments m’atordeixen. Sento l’ofec palpitant al pit, la llosa a l’estómac, i la paret al front. Però més enllà d’aquesta mateixa nuvolosa, puc copsar una minsa però irradiant presència. Un sol que és lluerna i que mai enlluerna. Un sol que ara no veig, però que és cert com la veritat de qui som i estem cridats a ser. Plenitud i escalf. Lluminositat i bellesa.
Són els núvols que belluguen. Arribarà el moment que es dissiparan, com ho fan les tempestes, i com ho fa també la ventada. El sol sempre és darrera. Rau, encara invisible als teus ulls, però eternament brillant a l’ànima. És la claror que tu ja ets. La resta és pols en vaivé.
Ets pura essència d’amor creixent, i el teu cor és a vessar d’aquest roent intens. Bufa el borrissol i observa com se’n va, mentre tu fas ben teva la gran esfera que et belluga i et conté…»
